L'opressió sobre la dona està a l'ordre del dia a tot el mon. Avui, dia internacional de la dona, s'ha convocat vaga a diversos països i, a molts altres, s'estan celebrant actes, manifestacions i marxes.
Els darrers anys hem vist grans moviments pels drets de la dona, com a la presa de possessió de Trump, a Polònia contra la restricció de les lleis de l'avortament, el moviment contra la violència cap a la dona a l'Argentina i a Mèxic, entre d'altres. També hem vist la derrota de les idees reaccionàries de l'Església Catòlica a Irlanda sobre la qüestió del matrimoni entre persones del mateix sexe. Tots aquests signes d'una radicalització general a la societat. La classe obrera, i especialment la joventut, està començant a moure's per canviar les seves vides i passa a l'acció contra qualsevol forma d'opressió o de discriminació.
La crisi del capitalisme ha tengut seriosos efectes sobre les condicions de vida de la dona. A tots els estats, els governs han aplicat retallades sistemàtiques als serveis socials, tals com llars d'infància i d'ancians, etc., la qual cosa incrementa la càrrega sobre la dona que tradicionalment carreguen amb la responsabilitat de cuidar dels infants, ancians i malalts. Els sous, els quals són més baixos per dones que per homes, s'estan reduint. A més, els acomiadaments, el treball precari, etc. signifiquen un deteriorament de les condicions de vida i una major inseguretat per a la classe obrera, la qual cosa afecta desproporcionadament a la dona treballadora. Al mateix temps, això fa que sigui més difícil per les dones aconseguir una independència econòmica i, per tant, poder abandonar qualsevol relació abusiva.
Els problemes als quals s'enfronten les dones no són “només” una qüestió de caràcter material. L'opressió està arrelada al sistema judicial on la dona s'enfronta a lleis discriminatòries contra l'avortament, i on, en general, les dones i altres grups oprimits no són tractats com a iguals.
La classe dominant reprodueix i reforça l'opressió de la dona mitjançant la ideologia, els mitjans de comunicació, el sistema educatiu, etc.
També Aquesta situació de violència contra la dona i l'assetjament sexual. Al Pakistan, les nines són violades i les dones, assassinades a “crims d'honor”. Als Estats Units, una de cada sis dones haurà sobreviscut a un intent de violació o a una de consumada durant la seva vida, mentre que el 99 per cent dels violadors quedaran en llibertat.
Aquests són problemes als quals s'enfronten i contra els quals lluiten les dones. A tot el món, dones i homes han pres els carrers per a lluitar contra l'opressió, el fanatisme i el sexisme. Això és molt positiu i reflexa un despertar i una radicalització. Quina és la millor forma de lluitar contra l'opressió i la desigualtat?
El CMI recolza totes les demandes per la igualtat. Lluitam contra l'opressió de les dones i dels altres grups oprimits. Per a nosaltres, la lluita per l'alliberament de la dona, tot i això, no pot separar-se de la lluita contra el capitalisme, ja que l'opressió és una part inherent de la societat de classes i, per tant, només es pot combatre com a part de la lluita de classes en general.
Va ser la Internacional Socialista la que va declarar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona el 1910, com un dia de lluita per les reivindicacions de la dona treballadora. En aquell moment, un dels principals problemes era el dret a votar de la dona. Les dones de classe alta i de la petita burgesia, les quals lideraven el moviment de la dona en aquell moment, veien la lluita pel vot de la dona com una finalitat en si mateixa, mentre que el moviment obrer la considerava un mitjà per a lluitar per la desigualtat real i l'emancipació de totes les dones. És per això que els iniciadors del Dia de la Dona varen fer posar l'accent en què era el Dia de la Dona Treballadora.
Per a les dones de classe alta, la lluita per la igualtat era una lluita per a compartir els privilegis dels homes de la seva classe: el dret a ser advocades, metgesses, primeres ministres i altes executives. Per suposat que defensam el dret de la dona a ser qualsevol d'aquestes professions, però al mateix temps sabem que per a la gran majoria de les dones això no canvia les coses. Margaret Thatcher a Gran Bretanya, i Angela Merkel a Alemanya no han millorat la situació de la dona, sinó tot el contrari. De la mateixa manera que si Hillary Clinton s'hagués convertit en presidenta dels EUA, no hauria millorat les coses per a les dones a aquest estat, ni per a les dones dels estats subjectes a la intervenció imperialista dels EUA.
Les carreres de les dones polítiques, presidentes executives i acadèmiques se sustenten sobre el treball mal remunerat de les dones que netegen, cuinen i crien als seus fills. Les dones de l'elit de la societat estan a favor de la igualtat fins que es comencin a reclamar augments de salaris i millors condicions per a les treballadores mal remunerades que fan possibles les seves carreres.
S'ha avançat molt des del primer Dia de la Dona Treballadora el 1910. A molts països, les dones han aconseguit el dret a votar, el dret a l'educació, existeix una legislació que prohibeix la violència sobre la dona, i molts estats també tenen lleis d'igualtat salarial. I, encara així, no tenim una autèntica igualtat. Inclús a estats amb plena igualtat davant la llei, encara hi existeix la violència i l'opressió, i les dones segueixen rebent un salari significativament menor que no els homes a tots els països. La igualtat formal no aborda la causa primera i no resoldrà el problema per si mateixa. L'opressió té les seves arrels a la societat de classes, igual que l'abús, la violència, el sexisme i el fanatisme.
El capitalisme és un sistema basat en l'explotació de la classe treballadora. Una petita capa de la part superior de la societat s'enriqueix mitjançant el treball no pagat als treballadors. L'única forma en què poden mantenir-se al poder és a través d'una política de divideix i venceràs: divideixen els treballadors segons la seua nacionalitat, religió, orientació sexual, gènere i qualsevol altra cosa que puguin trobar. Mitjançant els mitjans de comunicació fan tot el que poden per a sembrar l'odi i el xovinisme. L'única manera de combatre això és a través de la unitat de la classe treballadora i amb els mitjans de lluita de la classe treballadora; és a dir, manifestacions, vagues i mobilitzacions massives.
El capitalisme està a un carreró sense sortida. No ofereix cap alternativa als treballadors ni a la joventut. Avui, la meitat de la riquesa del planeta es concentra en només vuit persones. El problema no és que tots aquests 8 súper rics siguin homes; el problema és un sistema que concentra la riquesa a cada vegada menys mans mentre la vida de la majoria empitjora.
Aquest carreró sense sortida de la societat està produint ira i frustració generalitzades. A un estat rere altre veim a la classe obrera i a la joventut prenent els carrers. Però aquestes protestes han assumit un caràcter diferent que al passat. Durant l'auge de la postguerra, el sistema s'hauria pogut permetre atorgar reformes. Avui, les reformes positives dins de la societat capitalista estan fora de l'ordre del dia.
Això està començant a ser percebut per la gent, no d'una manera clarament formulada, sinó com un sentiment general que no podem seguir vivint ja dins dels límits de la societat existent. Les protestes no només plantegen demandes sobre qüestions concretes, sinó que també plantegen el dret a la dignitat i al respecte, com vàrem veure a la Primavera Àrab, on les dones hi va jugar un paper important a la lluita per a derrocar a Mubarak i a aquella lluita també varen alterar la relació entre homes i dones.
És un senyal segur que les coses estan canviant quan les capes més oprimides, com la dona, comencen a moure's i es posen al front de la lluita. La crisi capitalista capgira la vella estabilitat; la societat s'està corroint i, amb ella, la cultura també s'està degradant. La classe dominant, desesperada per aferrar-se al poder, depèn cada vegada més que del sexisme, del racisme i de les altres formes de verí divisionista. Però el capitalisme no desapareixerà per si mateix. Ha de ser derrocat mitjançant una revolució socialista.
Una revolució socialista introduiria una economia planificada democràticament que asseguraria les bases materials per a acabar amb la desigualtat i l'opressió. A una economia planificada, la riquesa produïda s'usaria en benefici de la majoria, no d'uns pocs. La jornada laboral es reduiria immediatament, donant a totes les persones temps per a participar a la gestió de la societat. S'assignarien els recursos necessaris al benestar, i es dedicarien investigació i recursos a eliminar la càrrega de les tasques domèstiques, proporcionant a la societat serveis socials públics tals com llars d'infants, sanitat, educació, menjar comunitari barat i d'alta qualitat, neteja, atenció i cuidat d'infants, malats i majors, etc.
Això asseguraria les bases materials per a què les dones i els homes començassin a ser vertaderament lliures per a desenvolupar el seu potencial com a éssers humans sense cap restricció material. Quan s'eliminin les bases materials per a la desigualtat i l'opressió, la base del xovinisme, del sexisme i etc., començarà a pansir-se i finalment s'extingirà.
La lluita pels drets de la dona, la lluita per la igualtat, és una lluita per l'alliberament de tota la humanitat, una lluita per la revolució socialista!