Les eleccions del 26 de maig, municipals, autonòmiques i europees, han tornat a confirmar la victòria de les esquerres a les eleccions generals del 28 d’abril passat. A les eleccions municipals, les més rellevants, les esquerres estatals i nacionalistes varen aconseguir el 48,7 %, mentre que la dreta estatal i nacionalista va assolir el 42 %. A les eleccions europees, amb un nivell similar de participació, la victòria del bloc d’esquerres va ser encara més marcada: 51,13 % contra el 41,33 %. A més d’això, hi ha els vots de Junts per Catalunya (el partit de Puigdemont), més d’1 milió (el 4,58 %), que seria incorrecta ubicar-los mecànicament dins de les dretes, ja que fonamentalment tenen

El foc que va destruir en part a Notre Dame és una tragèdia per a tothom qui aprecia els èxits culturals, artístics i arquitectònics de la humanitat. El capitalisme està minant els seus propis èxits del passat i els de societats anteriors, un fet que es reflecteix clarament quan es fa una ullada més de prop al que va passar a París el dilluns 15 d’abril.

Hem derrotat el “trifachito”. La reacció neofranquista no va passar en aquestes eleccions. Tot i explotar els prejudicis més baixos i roïns de les capes més endarrerides de la població, la dreta va mossegar la pols en el seu intent d’assolir La Moncloa. Les famílies obreres, la joventut, la dona treballadora, les nacionalitats oprimides, i tot el que hi ha de progressista a la societat espanyola, varen tancar files per a impedir l’arribada d’un govern que amenaçava amb ser el més reaccionari en 40 anys.

El nou escàndol de les anomenades “clavegueres” de l’Estat és un apunt més per a l’opinió pública de com funciona realment aquest organisme i l’anomenada “premsa lliure”. La persecució desvelada contra Podem, basada en proves fabricades i acusacions falses –amb la implicació d’importants mitjans de comunicació burgesos–, no és un fet accidental a causa d’unes “pomes podrides”, a un mal govern o a uns periodistes canalles, sinó que és part essencial i estructural del funcionament d’aquest aparell de repressió que, com a tots els països capitalistes “democràtics”, té com a objectius perseguir als qui són considerats una amenaça per al sistema i preservar la dominació dels rics i

Per segon any consecutiu, el dia de la dona treballadora ha estat una jornada històrica, afegint un dia més a la història recent de l’Estat espanyol. Les dades oficials mostren una participació encara més gran en les manifestacions i les aturades que durant la jornada del 8M de 2018, en varies zones del país incrementar de manera espectacular. I és que, com venim dient repetidament, raons no falten per aquesta gran mobilització.

El passat dia 12 de febrer es va iniciar el judici al procés, amb la Fiscalia demanant penes d’entre 11 a 25 anys per als dirigents independentistes catalans. L’òrgan encarregat de dictar sentència és el Tribunal Suprem, que ha de considerar les acusacions presentades per la Fiscalia de rebel·lió, sedició i malversació. El delicte: organitzar un referèndum per l’autodeterminació.

El Corrent Marxista Internacional rebutja l’intent en marxa de l’imperialisme nord-americà de dur a terme un cop d’estat a Veneçuela. El que estem presenciant és un intent flagrant de destituir el govern veneçolà del president Maduro per part d’una coalició de països liderats per Trump. Aquest és l’últim episodi d’una campanya de 20 anys contra la Revolució Bolivariana incloent cops d’estat militars, infiltracions paramilitars, sancions, pressió diplomàtica, disturbis violents i intents d’assassinat.

Com hem vingut denunciant, a Veneçuela està en marxa un cop d’Estat promogut per l’imperialisme i els seus súbdits del càrtel de Lima, i executat per les seves titelles de l’oposició. Avui, 23 de gener, el cop ha entrat a una fase superior de la seva execució amb l’auto jurament del diputat Guaidó com a president encarregat de la república.

Ahir, 16 de gener, setze persones van ser arrestades per la policia espanyola a Girona (Catalunya) sense ordre judicial. Entre els detinguts hi havia dos batlles de la CUP, un foto-periodista i diversos activistes dels CDR (Comitès de Defensa de la República), l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), La Forja (organització juvenil independentista) i el SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans).

El moviment dels armilles grogues és un terratrèmol social d’un poder excepcional. Representa un important punt d’inflexió en la lluita de classes a França –i és font d’inspiració per als treballadors d’arreu del món. Tindrà un impacte profund i durador en la vida política del país.

Bolsonaro va guanyar la segona ronda de les eleccions presidencials amb un 55% dels vots i va derrotar a Haddad, el candidat del Partit dels Treballadors (PT), qui en va rebre el 45%. Qualsevol esperança d’un miracle d’última hora va quedar frustrada. Aquest resultat és un revés per a la classe obrera i els pobres. Necessitem entendre què significa això, què va portar a aquesta situació i quina estratègia ha de seguir el moviment obrer respecte d’aquest govern reaccionari.

Avui s’han conegut les penes que demana la Fiscalia de l’Estat espanyol per als processats en el judici pel referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017. A nou dels processats se’ls demana penes pel delicte de rebel·lió que van des dels 25 anys per Oriol Junqueras, als 17 anys per Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i Carme Forcadell, a 16 anys pels altres cinc (Turull, Forn, Romeva, Rull i Bassa). A d’altres nou imputats se’ls demana penes que van desde 10 anys de presó a multa de 10 mesos per delictes de desobediència i malversació. Un total de més de 177 anys de presó per a 12 processats per l’únic delicte de voler exercir el dret d’autodeterminació.

El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit i deu del vespre, el president de la Generalitat, Lluís Companys en una al·locució a la Pça. de la República (ara Sant Jaume) va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. Deu hores més tard, la Generalitat es rendia al general Batet. Què va provocar aquell moviment i quines lliçons en podem extreure?

Ara fa un any el referèndum d’independència de l’1 d’octubre va marcar un punt de ruptura en tota la situació política a Catalunya i a tot l’Estat espanyol. El que hem anomenat l’Octubre Republicà es va caracteritzar per una entrada brusca de les masses en l’arena política, una impressionant mobilització des de baix que va desafiar l’aparell de l’estat i les vacil·lacions dels dirigents de la Generalitat, convertint-se en un dels desafiaments més importants que hagi sofert el règim del 78 en 40 anys. Es podia haver anat molt més lluny. Què va mancar?

A un any de l’1 d’octubre, és hora de fer-ne balanç. Després d’aquells combats històrics, dels esforços heroics del poble català en lluita pels seus drets i llibertats, on ens trobem avui? La situació no és gaire falaguera, ans al contrari, dins del camp republicà predomina la desmoralització i la confusió. La repressió de l’Estat no ha minvat gens malgrat la caiguda de Rajoy. Els consellers de l’antic govern (excepte Santi Vila) romanen a l’exili o a la presó a espera de judici. L’apropament dels empresonats a Catalunya pel govern de Pedro Sánchez no és més que una engruna.La repressió de l’Estat espanyol ha caigut sobre desenes d’activistes que s’enfronten a multes i penes de presó.